Del 20N i més enllà

Les primeres impressions de les eleccions deixen alguns comentaris a fer.

1.- PP majoria absoluta. Era predecible tots els peperos votaven, els socialistes anaven a buscar bolets o altres activitats vàries a fer. Vaja una mica seguint l'exemple de la Chacón amb el mai emès cara a cara de 8TV. Els socialistes el 20N tancaven per decepció.

2.- Bipartidisme, però menys. No sé si l'abstenció o el relleu generacional hi han influït d'igual manera, però segur que ambdós factors hi han contribuït.

3.- Amaiur vs. CiU. Mentre les Espanyes es tenyeixen de blau, País Basc i Catalunya continuen acreditan que la seva pertinença a aquest Estat és una pantomima democràtica. Referèndums i Autodeterminació ja!!!
A més, al País Basc l'esquerra abertzale demostra que ha superat amb èxit, ETAs, lleis electorals, processos de pau i lehendakaris de palla. El convenciment nacional d'aquest país és irremediablement definitiu. Per contra a Catalunya, enlloc d'emmirallar-nos amb l'exemple basc, juguem a ser més independentistes de pacotilla que altra cosa, i individualitzem propostes que d'anar formulades col.lectivament, ai quin mal farien... Es veritat que CIU es salva de retallades i indignacions, però la força d'Amaiur és més temuda tot i tenir la meitat d'escons que CIU. Catalunya ha de fer-se un plantejament definitiu. O som un gra dins Espanya (CIU) o no som Espanya. En aquest segon cas, si us plau, ORGANITZEM-NOS JA!!!! Per cert, la força més votada al País Basc és el PNB, però dit en una crònica on el titular és Amaiur.

4.- Gran quantitat de vots nuls pel Senat. El que a hores d'ara és inqüestionable és la nul.litat del Senat en si. Si Espanya vol mantenir el Senat, que el mantingui. Jo no.

5.- Duran ja recula, De Cospedal avisa i Rajoy diu que de parlar amb Amaiur res de res. Aquesta es la Democràcia Espanyola!!! Jo vull fotre el camp URGENTMENT!!!! I els votants de CiU que s'ho facin mirar d'una vegada!!!

6.- Compromís. Està reaccionant València??? Ja era hora! Esperem que sigui efecte de relleu generacional, això voldrà dir que Compromís té futur.

7.- En clau catalana, la dreta vota, l'esquerra passa en bona part, el nacionalisme català supera l'espanyol i sabent que uns quants (SI) es quedaven a casa. El que està clar és que per exigir al nacionalisme de dretes una compromís nacional, el nacionalisme d'esquerres ha d'estar PERFECTAMENT ORGANITZAT, i això a dia d'avuí no passa. Es més fàcil que el PNB reaccioni a Amaiur que CiU ho faci a ERC_etc.

8.- En fi, 21N, 22N... i quatre anys més. La única salvetat a aquesta afirmació passa per la pròpia afirmació com a Nació. No hi ha res més a fer.

TECNOCRACIA LA DICTADURA DEL CAPITAL

La crisis econòmica és el paraigües que aixopluga fets més transcendents. La Democràcia està rebent atacs continuats en els darrers temps, la classe política està ferida, greument ferida, i el capital aprofita qualssevol signes de debilitat per a enfortir el seu poder. Papademos, Monti, i qui serà el següent? Tecnòcrates que arriben a dominar l'Estat gràcies a les pressions del capital. El poble ja no és sobirà, almenys no en la presa de decisions. Grècia i Itàlia assaboreixen la nova expressió de les dictadures. Sutilment vestida però forçosament imposada, la Tecnocràcia apareix en els sistemes polítics com la vacuna anticrisis.

Capital i mass media, perillosa combinació que droga la percepció de la societat. Curiós que mentre la Tecnocràcia apareix, ens bombardegin amb primes de risc, bons estatals, interessos elevats, fallides d'Estat. Verí abocat sobre la ferida de la societat, la crisis.

I què? Si peta l'Estat, pitjor ja no pot estar la classe treballadora. Qui hi perd? El capital, els tecnòcrates. Per això ara s'inicia una acurada estratègia de control d'Estats. Reestabliment d'entitats bancàries que gestionin el càpital. Els bancs no poden morir. Les caixes sí. Fòra els serveis socials que presten aquestes entitats. Bancarització.

La Democràcia està ferida de mort. Curiós que quan el món àrab desperta i vol cimentar de Democràcia la seva societat, el Capital reaccioni amb la Tecnocràcia.

Sortosament ens queda Internet. Massa gran per dominar i controlar. I les xarxes socials, ara com ara, lliures de contaminació. Gràcies a Twitter el món àrab reaccionava en cadena. Preguem que gràcies a Internet, la Tecnocràcia no acabi amb la Democràcia. Depèn de tu, de mi, de nosaltres. Que no ens callin. Que sàpiguen que la nostra defensa és més forta que la seva moneda. Per sort o desgràcia nostra a Catalunya tenim força experiència a la submissió. Per desgràcia seva, seguim vius, i amb moltes ganes de cridar.

De sous i diputats

Diu un bon amic, ben documentat, això: http://lonegredeterrassa.blogspot.com/2011/11/el-patrimoni-dels-diputats.html
Coincidim plenament amb la percepció econòmica de la qüestió. Permet-me, però, introduïr una variable que a ben segur compartirem. El sou dels diputats és un sou que no permet riqueses, qui s'enriqueix com a polític és per causa de conductes il.lícites, normalment, ja que del sou no se'n pot treure un patrimoni opulent. Per tant i partint de la honestedat de la gran majoria de polítics, i que els corruptes són una gran minoria, passo a introduïr la variable.
La proporcionalitat.
Entenc que un dels motius, Negre, que et duu a fer la teva bona reflexió és la constant crítica que rep la classe política. I la mania que té la gent de qüestionar-ne el sou. Fins aquí anem plegats, però crec que et falta aprofundir la reflexió, ja que estarem d'acord que en determinats supòsits la dedicació d'un polític no justifica el sou rebut.
Per tant, i abans d'entrar en alguns exemples, quedi clar que qui qüestiona el sou dels polítics, sense més, perque sí, o el que és el mateix sense cap fonament queda totalment desacreditat.
Reprenent el fil, la proporcionalitat dels sous en política és un fet que caldria aprovar per llei, per evitar abusos i conductes políticament inacceptables. És inacceptable que en una votació en un Ple Parlamentari hi falti més de la meitat de Diputats o Senadors. Es inacceptable que hi hagi Comissions Parlamentàries on hi hagi Diputats que penquen i Diputats penques que no penquen i que ni apareixin per la Comissió de Treball. Es inacceptable que Diputats i senadors rebin complements salarials de forma directe (dietes o complements de transport o similars) i mentre haurien de ser exercint el seu càrrec públic estiguin oferint conferències o ponències en Institucions Privades. En aquest cas a més d'inacceptable és deplorable.
Possiblement, tenim exemples contraris, i podriem trobar alcaldes de municipis que tenen una implicació política que el seu sou no arriba a remunerar. Efectívament.
Però una baixa remuneració d'un Alcalde o d'un President del Govern que lideri amb efectivitat un projecte polític es compensa amb la seva reelecció. Si vals, continues. En canvi, un sou que remuneri un Diputat perennement absent del seu càrrec polític, ni que sigui absent temporalment de forma injustificada, no només és una injustícia sino que és de difícil coneixement públic i, possiblement, pugui arribar a repetir com a Diputat. Es aquí on la Proporcionalitat amb el si vals, continues, s'ha de fer pales. Si no vens, marxa, abandona l'escó o si cal, implementem mesures per fer-lo fóra.
Reivindiquem un sou just pels polítics, però sobretot un de proporcionat.
I pel que fa a la "diana" de les reivindicacions, ja fa temps que estic convençut que el càncer de la nostra societat són els bancs. Engany financer, beneficis maquillats, evasió de capitals... I a sobre tenen la potestat d'hipotecar les famílies amb préstecs inflats amb total intencionalitat i, el que és pitjor, amb la reclamació de quotes i la negació de la dació en pagament de PASSIUS immobiliaris que caldria es mengessin amb patates... fins a la total fallida. Tal i com han fet amb el nostre petit empresariat.
Salut, Negre.

DIA MUNDIAL DE LA DIABETIS

Avuí ha estat el dia mundial de la diabetis. El motiu és el de difondre i informar d'aquesta infermetat que va en augment. Tanmateix, però, les causes per les que apareix de sobte a la vida d'una persona, especialment els nens, són desconegudes. Un dia qualssevol el teu cos diu que deixa de produïr insulina, i passes a engrossar la llista de clients de les farmacèutiques, autèntiques beneficiàries d'un tractament permanent i vitalici. Per tant, mentre uns quants afectats ens dediquem a assimilar la infermetat i en una data com la d'avuí en fem difusió, les farmacèutiques fan recompte de la rendibilitat de la hormona de la insulina a qui dediquen les més profundes oracions, tot sabent que és l'Estat o els propis malalts allà on la salut no sigui pública qui paguen el major dels tributs possibles. Ni l'IVA, l' impost de patrimoni, el de les grans fortunes, IRPF, societats o successions, etc... aconsegueixen el calaix que una sóla hormona, la insulina, els proporciona a les farmacèutiques. Possiblement els produeix major trempera que la mateixa viagra, i com més joves siguin els diabètics, major la durada a la insulinodependència.

A dia d'avuí estic convençut que es coneix la solució definitiva per a aquesta malaltia, que és possible i a ben segur molt econòmica, però no podem tocar la que possiblement sigui la medicina més rentable del mon. Acompleix els requisits que qualssevol empresa desitjaria: és un producte necessari, imprescindible, que dura el que dura la vida de la persona, per tant com més visqui millor, no té competència ara com ara, i la tipologia de l'usuari és universal, nens, avis, joves, homes, dones. Es, sense dubte, l'or farmacèutic. Totes les millores van en sentit de la insulinodependència, bombes d'insulina, pàncreas artificial, i el que sorgeixi (aviat veurem al mercat aliments amb la dosis d'insulina proporcionada per a diabètics, etc...)

Avuí 14 de novembre és el dia mundial de la diabetis, i el cost de les dosis injectades només avuí permetria un any sencer d'investigació per a la recerca d'una cura definitiva, cura que repeteixo a ben segur ja existeix.

Avuí 14 de novembre és el dia de reivindicar una investigació i recerca justes i socials i el dia de clamar contra una investigació i recerca amb finalitats exclusivament econòmiques.

Avuí 14 de novembre, la dolçor de la diabetis posa de manifest l'amargor de la economia.

T'estimo, Marta.

LA REALITAT D'ETA

Ahir 20 d'Octubre l'anunci d'ETA de deixar de forma definitiva la violència armada ha suposat un fet que mereix l'atenció mediàtica per excel.lència.

Trista la imatge del Lehendakari, emigrat a les Amèriques, mentre es defineix el futur polític del seu país, però amb tot, el Lehendakari és el que menys compta del comentari d'avuí.

L'anunci d'ETA genera diferents reaccions, segons la política de cadascú. Per a l'esquerra abertzale suposa un glop d'aire fresc i hi ha qui aventura un enorme creixement a Bildu a les properes eleccions. Possiblement sí, però que ningú pensi que Bildu ja ho té tot fet. Ara com ara en serà prou beneficiada, però haurà de treballar i molt l'Autodeterminació i la Independentzia d'Euskadi.
I d'això a Catalunya en tenim suficient experiència. La retirada militar de Terra Lliure va permetre a ERC recollir la reivindicació política de la Independència de Catalunya i, ben sabut és, que la feina no és gens fàcil.
Per tant, caramel enverinat per Bildu, però que a la primera glopada sap a mentolat.

D'altra banda, hi ha la reacció dels ingenus, els que diuen (Durao Barroso?) que es feliciten per la fi d'ETA. La fi d'ETA? Per favor, que ningú pensi que ETA es disol dins la democràcia com el sucre en un cafè, ETA perviurà els temps veniders pressionant la política nacionalista de Bildu, el PNV, Aralar i qui faci falta. De la desaparició d'ETA, res de res.

També hi ha els fatxendes que saben segur que ETA no desapareix i que tornarà a la lluita armada "com ja ha passat altres vegades". Bé, aquests prodigis de la inteligència humana no tenen dos dits de front més enllà del seu nazionalisme, ignorant el que representa no només un procés de pau, sino els valors reals de la llibertat i la determinació dels pobles. D'acord, ETA no desapareix però la lluita armada si. Desapareix el concepte d'ETA que aquests fatxendes voldrien mantenir, i en canvi apareix una nova ETA que es conceptualitza com aquella que orientarà les propostes polítiques amb l'objectiu de la Independentzia.

L'anunci d'ETA comporta reaccions diferents, però una única conseqüència. El final de la violència. I d'això n'hem de gaudir. La PAU s'ha de gaudir.

Finalment mencionar que la reacció de Rajoy va ser molt més equilibrada i inteligent que la de Zapatero, a cadascú el seu mèrit. Remarcar la penúria de les víctimes en un procés de transició cap a una PAU futura i definitiva que precisament evitarà més víctimes és de capullo integral. Quin gran exemple la filla de l'Ernest Lluch!!!

Ara cal complementar la nova realitat que se'ns planteja amb la modificació immediata de la Llei de partits, l'acostament dels presos d'ETA, l'enfortiment de la mesa de negociació entre Govern Basc, espanyol i partits nacionalistes bascos per la democratització de la societat basca i la canalització política de les seves necessitats. I, si cal, la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació que certifiqui quina és la desició madura i definitiva de la societat basca.

Només així evitarem que ETA rebroti de les seves cendres. Perque ni Euskadi és Catalunya, ni a ben segur, és Espanya. Però en tot cas la paraula la tenen els propis bascos, ni la tinc jo, ni Zapatero i Rajoy junts. La paraula EUSKADI és patrimoni d'un sol poble, de ningú més.

I ja posats, i com que aquí anem amb aventatge respecte de la canalització democràtica de la política d'Estat, i #tenimpressa, que la classe política catalana faci els deures i engegui un procés real i definitiu, no de PAU que ja la tenim, sino de LLIBERTAT.

Gora Euskadi, Visca Catalunya y Viva España et Vive la France. Però cadascú a casa seva!!!!!!!!!!!

Som o no una nació?

Diu la Carta de les Nacions Unides:

CAPITOL I: PROPOSITS I PRINCIPIS

Artícle 1

Els propòsits de les Nacions Unides són:

• 1. Mantenir la Pau i la seguretat internacionals (...)
• 2. Fomentar entre les nacions relacions d'amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, i prendre d'altres mesures adequades para enfortir la Pau Universal.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

I, clar, tant llegir Pau a l'ONU un no pot obviar reproduir mentalment el Cant dels Ocells. I mentre sona aquest himne un no pot deixar de pensar amb un altre himne, Els Segadors, que no és precisament un cant a la Pau Universal, tot sigui dit de passada. I ves per on el Cant dels Ocells esdevé un himne funerari i els Segadors un Cant a la llibertat.

Però retornant a l'ONU, i veient els seus propòsits, jo proposo:

1.- El RECONEIXEMENT de CATALUNYA com a NACIO, demanant a l'ONU que certifiqui aquest fet amb una RESOLUCIO, fonamentada en raons històriques, culturals, lingüístiques, polítiques i socials. A major abundància tenim la República prèvia la Guerra Civil, els Castells patrimoni UNESCO, el català llengua romànica, la opressió política desde 1714, el Barça, la Diada de Sant Jordi...

Crec, sincerament que els polítics ja triguen a presentar al Parlament de Catalunya una proposta per a ser aprobada en aquest sentit.
#tenimpressa

2.- El REAFIRMAMENT nacional amb l'exercici DEL DRET A LA LLIURE DETERMINACIO DELS POBLES. Demanar a la ONU que garanteixi un procediment per a dur a terme aquest dret, sense injerències polítiques, de forma pacífica i amb responsabilitat democràtica.

#construïmconfiança

3.- L'adhesió de CATALUNYA a l'ONU com a membre potencial. Pel fet de ser una Nació sense Estat propi, Catalunya no pot integrar-se de ple Dret a l'ONU, però res impedeix que se li permeti formalitzar una petició d'adhesió condicionada a que la incorporació es faci efectiva en el mateix moment de ser declarada la INDEPENDENCIA.

#catalunyaindependent

Des d'aquí llenço un crit a que alguna força política comenci a treballar pel bé d'aquest Poble, d'aquesta gent. I és que ja no vull veure més Olímpiades sense Seleccions Catalanes, ni que es qüestioni el sistema educatiu, les nostres conviccions polítiques, el nostre Estatut, la nostra CONSTITUCIO. Si us plau, que algú redacti ja la CONSTITUCIO de CATALUNYA.

Mentre el violoncel continua sonant a veure si algú escolta la música de la PAU d'aquest, el meu, el nostre PAIS.

Balanç de temporada. Escola de ciclisme. Curses Carretera.

Avuí que tinc temps i ganes vull fer un balanç respecte al que curses d'infantils es refereix, resultats, actituts, evolucions i satisfaccions seran objecte d'esment. Espero que sintonitzeu bé aquestes paraules i en tregueu les vostres pròpies conclusions.

Des de Sant Feliu de Guíxols, primera cursa, ja ha plogut bastant. I enguany més que d'altres temporades. La primera fou la del debut d'algunes (Marta i Elna), la del canvi de categoria per gairebé tots (excepte petits i alguns principiants) i la del retrobament amb les altres escoles. Ca n'Anglada segueix aportant major nombre de corredors i obtenint resultats esportius en forma de pòdiums. Tanmateix seguim apostant per a que la competició sigui el colofó a tot el treball previ d'aprenentatge i, això sí, si es vol competir que qui hi vagi ho faci amb el màxim de condicions per endur-se'n un premi.

A Sant Feliu també es va veure que a les categories d'alevins és on hi ha menys participació, necessitant ajuntar categories (alevins1 i alevins2) en diferents curses de tot l'any.

A falta de dues curses a dia d'avuí, Blanes i Vilanova, la temporada permet ja fer les presents afirmacions:

Pre-benjamins. La millor Escola comença aquí.

Oriol Alcaraz. Dominador. Ha estat molt fort tota la temporada. Ara, crec, ha d'aprendre a utilitzar el seu aventatge per a guanyar més curses amb tàctica que no pas amb força.

Izan Marín. Constant. Va començar amb poques nocions i mica en mica ha aprés força conceptes de ciclisme. El punt d'inflexió l'ensurt a St. Joan Despí. El proper any el veurem molt més segur i consolidat.

Sergi Monserrate. Molt regular. Ha estat millorant des de començaments fins al punt de disputar el pòdium. Una bona mostra del que la Escola aporta a nens d'aquesta edat.

Biel Rubio. Lluitador. Tot i competir amb bici petita ha tret el cap sempre a les posicions capdaventeres. Sap lluitar fins el final i això és bó.

Marta Vilanova. Novícia. Ha debutat força regular en la seva evolució. Ha de mantenir una millor atenció als entrenaments tot i que mostra predisposició a aprendre.

Elna Villarroya. Novícia 2. Afegirem que a les últimes curses va amb més caràcter que abans.

Wolpherson Villarroya. Competitiu. Mostra caràcter tant a entrenaments quant a les curses. Aconsegueix merescudament els premis assolits.

Principiants. Destacar un triple pòdium a Terrassa.

Adonis Almonte. Bé. Tot i venir a poques curses ha competit amb el caràcter que li coneixem. Dessitjar-te molta sort d'ara en endavant.

Pol Monserrate. Dominador. Ha demostrat estar físicament molt fort, però també ha fet curses amb sentit tàctic. Enhorabona Pol.

Oscar Rota. Nervi. L'Oscar no ha tingut cap complexe amb el canvi de categoria i ha estat fantàstic. Ha traduit el seu nervi en curses molt competides. Li manca, si cal, una millor lectura dels finals de cursa. Per la resta, enhorabona.

Alevins 1r. Tripleta en diverses curses.

Jose González. "Il Capo". Es un exemple pels petits i els grans. Disciplinat i amb sentit tàctic, llegeix com ningú les curses i les sap rematar gairebé sempre. Viu el ciclisme i això es nota. Enhorabona Jose.

Raúl Sebastianes. Tenaç. Tot i tenir el MTB com a principal activitat ha participat molt als entrenaments i a les poques curses de carretera que ha fet ha mostrat el seu potencial físic. Cal millorar l'sprint i la tàctica en determinats moments de la cursa. Tot i així ha tingut una evolució a millor destacada.

Pau Vilanova. La sorpresa. Ha evolucionat més que ningú. Va començar essent l'últim i ha acabat disputant l'esprint als millors. Mostra una progressió espectacular i damunt la bici té una figura molt lograda. Cal millorar en l'aspecte tàctic, però tot arribarà. Enhorabona Pau.

Marc Ramírez. Sense poder fer una qualificació em limitaré a dir que té fonaments i que li cal voluntat i continuitat. Anims!

Alevins 2. De menys a més.

Adrià Gonzalez. Bé. Va començar amb respecte envers els seus rivals, mica en mica s'ha anat fent un lloc i cada cop el veiem més endavant. Jo t'aconsellaria un entrenament amb més intensitat i a les curses veuries un avenç.

Raül Rota. De tornada. Va començar explosiu, però l'explosió li va fallar poc després. Tot i tenir dubtes a les curses té grans aptituts. Ahir (Palafrugell) vaig tornar a veure un Raül competitiu. Benvingut de nou!

Alex Ramírez. Sense poder qualificar, lamentar la caiguda entrenant que t'ha condicionat, i de la que t'has recuperat satisfactòriament. Esperem veure l'Alex en plenitud altra vegada. Som-hi!

Infantils1. Competitius.

Toni Gómez. Debutant. Bona actitut i constància et duran a millorar progressivament. No hi ha pressa, però cal que facis una bona preparació a l'hivern.

Jordi López. Combatiu. Tots coneixem al Jordi, lluitador fins el final i exprimint-se al màxim. Sens dubte la seva actitud és causa del bons resultats obtinguts. Enhorabona Jordi.

Dani Mellado. Consistent. El Dani és un trotacamins, resistent i molt sacrificat. No obstant els bons entrenaments fets, a les curses li manca un xic de tàctica. Et recomano més continuitat i a ben segur aniràs a millor.

Infantils 2. "El llanero Solitario" L'Alex Zamorano ha tingut una temporada difícil en una categoria difícil. No obstant a títol individual ha fet un salt qualitatiu endavant molt important. De ben segur que a cadets continuarà en una millora si manté la seva actitud. Enhorabona Alex.

I la temporada no acaba. A veure que puc dir de Blanes i Vilanova.

A triunfar campions!!!

CONSTITUCIO ESPANYOLA?

La reforma de la Constitució ¿Espanyola? instigada per l'eix franco-alemany Sarkozy-Merkel és una clara mostra de la cessió de sobirania d'un Estat vers la política UE i els interessos macroeconòmics.
Mentre Espanya ajup el cap i posa les posaderes en pompa, les xarxes socials, novament les xarxes socials, clamen la manifestació sobirana de la població sobre la reforma constitucional #yoquierovotar recull aquesta tendència. Mentre a Catalunya es fa manifesta la opinió recollida a #jovullvotaradeuespanya que no és sino la traducció de la fatiga que causa el llastre de l'Estat espanyol a Catalunya. Evidentment que és una manifestació independentista, però és també una manifestació de gent que comença a evaluar amb positivisme la creació d'un estat català propi com a solució per a una qualitat de vida, de benestar social i econòmic. Més que independentisme crec que hem de començar a parlar d'autoafirmació. I si això mereix considerar la Independència doncs benviguda sia.
Caldria repassar amb ets i uts, ara, tots els avatars que des de Madrid van posar a la reforma estatutària de Catalunya. Ara que es vol reformar la CE. No obstant i resumint diria que el procés reformista plantejat sota sobirania europeista, amb presses, amb l'acord PP-PSOE-DURAN LLEIDA no representa ni de bon tros la societat espanyola, indignada o no.
Novament política i societat van per vies contraries.
L'Estatut català va ser massacrat fins el TC. La reforma de la CE se'ns presenta com la salvació del mon.
Senyors polítics espanyolistes ja que reformen la CE, facin un referèndum i de passada hi inclouen la autodeterminació. Només d'aquesta manera votaria SI a la reforma constitucional, amb la meva autoafirmació nacional. Després de tanta i tanta negació encara pretenen que els catalans diguem si a les seves polítiques?
Si us plau, posem dos dits de front i no un dit a l'ull!!!!

Un ens petit en una casa gran

Vet ací una vegada que un petit engendre egarenc va picar la porta d'una casa gran.

Fou ben rebut, i fins i tot convidat a participar en els actes que s'hi esdevenien. No obstant, necessitava el permís del seu tutor, qui, suposadament, vetlla pels interessos del petit engendre egarenc.

Heus ací que, el nostre xic, s'adreça al tutor a fi i efecte de mostrar-li la bona nova. "- Mireu, mireu on soc ben acollit i fins i tot convidat" El tutor, desconeixent el contingut de la festa que es preparava a la casa gran, considera que no pot pronunciar-se directament i li diu al nostre xic que no pot donar permís de cap mena en tant que serà el mateix tutor qui anirà a la festa gran. El tutor, a fi de conèixer què s'hi cou a la casa gran dona poder al seu serf, qui entre obedient i araner, falseja la seva realitat per aconseguir llibertat plena del tutor per poder anar de festa.

-"Tutor, tutor, ja m'encarrego de tot. Digues-li a l'engendre que no pot anar-hi a la festa perque en el fons a qui conviden és a mi".

El Tutor, entre refiat i enganyat abandona a mala sort el seu tutel.lat negant-li la festa que el permetria assaborir la dolça mel de la felicitat. Creient obrar bé, ans al contrari està maljurant la fidelitat del seu tutel.lat.

Per la seva banda, el botxí capdetrons del serf s'adreça a la casa gran a fi de poder assaborir la dolça mel. De camí va teixint la teranyina de la falsedat i la rancúnia envers l'ens engendre egarenc que sempre camina un pas endavant seu. -"Aquest cop jo correré millor i triomfaré" Però en tota cursa cal superar adversitats, punxades, avaries i deficiències. I el serf tenia carències de titulació que li feren perdre passada.

L'engendre, lluitador fins la darrera engruna de sorra desèrtica que amaga un oàsis d'aigua clara, s'adreça novament al Tutor, explaiant-se en les seves virtuts i remarcant que la mel li darà felicitat en la dolçor, però el més important és que la mel l'ha fet ell amb el seu esforç i il.lusió, i anar a tastar-la és el premi a la seva filosofia de treball. -"I perquè la mel és a la casa gran ?" digué el Tutor. Perque la Reina del paner hi anirà a fer la festa, i les abelles més treballadores, Tutor, han estat, any rera any, les nostres.

Heus ací, que el Tutor aturà el serf mentre intentava posar remei a una avaria prou difícil de superar, la inoperància mai pot ser premiada per damunt de la perseverància.

I el petit engendre egarenc rigué amb la mel als llavis i la felicitat al cor.

Bona nit, demà serà un altre dia.

La Societat dels Indignes

15-M S'inicia una protesta promoguda via xarxes socials. La força de la comunicació directe i no manipulada (porca premsa polititzada) permet a la gent organitzar-se des de la espontaneitat. Possiblement el punt que dona la raó als fets sigui aquesta espontaneitat, que per altra banda implica absència d'influències interessades.

Vist el fenòmen des de fora, i ara que els esdeveniments tenen una certa continuitat, crec que puc opinar amb causa.

Jo no he acampat, físicament, tot i que em sembla una iniciativa a recolzar. Ja fa temps que considero que el sistema financer està podrit, i ahir ja entredeia amb certa ironia que les hipoteques les hauria de pagar la SGAE. No han injectat diners als bancs? diners de tots? No eren per una finalitat crediticia que no afloreix mai? Doncs que els facin servir per liquidar els nostres deutes hipotecaris. No s'han fet amnisties fiscals per aflorir el diner negre? Doncs ara és el moment de l'amnistia hipotecària. Un cop alliberats d'aquesta llosa ja veuràs si es reactiva l'economia!!!

Retornant als campistes, que alguns volen menystenir, val a dir que tenen molta força. Senzillament perque tenen raó en la protesta. I els fets així ho mostren. Que maca era la revolució als països àrabs. Allà on Alà es manifesta. Ai la! però, quan us ha tocat patir-ho aquí. Que si la Junta Electoral, que si ilegalitats, que si el que sigui però que s'acabi...

Els campistes tenen força i els tecnòcrates nervis, angoixa, suor... L'Estat grinyola des de dins i això fa molt mal.

Sentint els arguments dels Indignes campistes indignats penso que la Democràcia els ampara i no els pot excloure. Perque són expressió de la Sobirania, i la Sobirania avuí n'està fins els ous de la crisis i els tecnòcrates.

Suposo, ara, que a Madrid poden entendre millor la Indignació dels catalans, la seva raó a reivindicar-se, la seva expressió Sobirana de fer consultes sobre la Independència. Resulta que els Indignes campistes estàn legitimant als Indignes Catalans i a l'Indigne Estatut censurat pel TC. Censura que, paral.lelament, pateixen els indignats campistes per la Junta Electoral. Curiosa coincidència que la censura provingui de l'aparell Estatal. Deu ser que per a l'Estat tots som Indignes, ens deu considerar la Societat dels Indignes.

Endavant, doncs, els campistes i la seva Indignació. I que recordin bé aquests dies perque ben aviat podria haver-hi una Indignació de catalans que en base a la seva Sobirania ens plantem a l'Estat i diguem PROU. I convoquem un Referèndum per decidir el nostre dret a l'Autodeterminació.

Curiós que la Dignitat de Catalunya que proclamava la premsa catalana ahir finalment esdevindrà gràcies a la Societat dels Indignes.

Jo avuí recolzo els campistes i la seva raó Sobirana a manifestar-se. Espero i desitjo que demà els campistes recolzin la Sobirania i la Independència de Catalunya, si aquesta és la voluntat lliurement manifestada pel poble català en Referèndum.

Bona i Indignes nits a tothom.

L'anunci de la Damm

QUE QUÈ TENIM?

El Fèlix Millet i el Palau de la Música, on, per cert, els Amics de les Arts hi han ofert un parell de concerts.

La pugna Tura-Hereu, com si ningú més es presentés a les municipals d'enlloc.

La Shakira, (que parla millor el català que l'Aznar), amb el Piqué. Si és que els catalans tenim feeling!!!

Anticiclons que regulen la velocitat variable de l'entorn del cap i casal mentre els operaris canvien els senyals i els lluminosos s'avarien, per variar.

Vagues encobertes i treballadors a l'atur, mentre els funcionaris temen per les nòmines. Dèficit excessiu que Alemanya s'encarrega de limitar perque ja no volen afluixar més la mosca. Mosca que, per cert, a Espanya es farta de volar amb els calers que ens foten cada dia.

Fills de puta que trafiquen amb els nostres fills, vaja, espero que ja no.

Sanitat que volen retallar o posar-hi peatge, mentre els EEUU la volen socialitzar. La propera serà aprovar la pena de mort i la liberalització d'armes?

El millor Barça de la Història amb un President renconiós amb la seva ombra, fins i tot.

Consultes per la Independència sense valor jurídic, i lleis independents sense valor polític. Un Estatut fill de la separació de poders i orfe de llibertat. Tribunals polítics amb descrèdit i polítics desacreditats pels Tribunals.

Empreses que tanquen i un sistema financer que fot pena, amb bancs que estan hipotecats i caixes que s'han de bancaritzar. Falsa economia que escanya les families .

I moltes coses més.

Però el que tenim, segur, segur, és una NACIO. Ara falta que ens ho creiem.

Salut i bona birra! Que de birries el mon ja n'és ple.