JORNADA DE REFLEXIO

S'espera un fred cap de setmana, és clar hi ha eleccions! Amb l'economia congelada i la gèlida política que s'està aplicant no hi ha manera que la societat s'escalfi. Ni la Nebrera en boles, les Lapiedra d'en Laporta o els orgasmes socialistes tenen gaire poder calorífic. Tampoc el Rivera per molta foto de carn sucada amb oli, qua parla ho refreda tot. Les energies renovables d'IC encara no escalfen prou, a en Joan Herrera li falta una mica de sang calenta. Reagrupament...sota un iglú en un mar glaçat. I l'Alicia Croft, en fi, amb la cara de frígida ja paga prou. No s'escalfa ni ella mateixa. Crec que la única foguera esdevindria amb un acord CIU-ERC. Possiblement Espanya s'escalfi. Però en sortirem els catalans escaldats???

Sigui qui sigui l'escollit esperem que ens GOVERNI amb CRITERI i EFICACIA. Que per una vegada la política es posi al servei de la gent i no la gent a servir i pagar els abusos de la política.

A veure si votant aconseguim millorar aquesta fredor. Jo votaré i després... a veure-les venir!

Com a President d’una entitat que promou l’esport en edat infantil voldria transmetre algunes consideracions.

A tots ens honora gaudir i premiar esportistes d’èlit com en Xavi Hernàndez, a qui des d’aquí respecto i admiro com el que més. No obstant, en Xavi és una persona que a hores d’ara té la vida resolta en un club modèlic. Amb això el que vull manifestar és que les entitats esportives que es dediquen a l’esport de base i que promouen futurs Xavis necessiten l’impuls i el recolzament avuí i ara mateix per a que en un futur seguim gaudint i admirant Xavis.

A Terrassa tenim la fortuna de ser una ciutat polivalent a nivell esportiu, però es segueix premiant el futbol per sobre de tot. Per que mantenir entitats esportives ruinoses quan amb el seu pressupost es podrien formar milers de nois i noies en la cultura de l’esport?

La Generalitat, ha establert a través del Consell Català de l’Esport els Premis que otorguen a les entitats segons la seva aportació i treball, modificant l’anterior sistema de subvencions. Aquesta ha estat sens dubte una gran aportació.

El següent pas sense dubte ha de ser la millora de les infraestructures esportives. I és clar, la mesura comença amb el futbol i l’arranjament de gespa artificial.

Potser caldria recordar que de cada deu mil nois que fan futbol a Terrassa, només un arriba a esdevenir un esportista d’èlit. Es aquesta una bona inversió en termes d’èxit esportiu? I si la política d’inversions és la de fomentar els valors coneguts de l’esport, de sacrifici, treball, superació, vida sana... només es donen en futbol? Es el futbol l’esport amb més participants per mèrits propis o per que se’n fomenta la seva pràctica per sobre de la resta? No es mereixen els Jocs Escolars pabellons amb calefacció i vestidors per a tots els seus participants? No es mereix el ciclisme unes instalacions per a la seva pràctica de forma segura i sense risc per als nens?

A Terrassa els serveis de guàrdia urbana són reacis a fer curses de promoció de ciclisme infantil a peu de carrer i demanen es facin a la pista de ciclisme. La pista és un lloc força idoni per entrenar i promocionar el ciclisme però és un pèl arriscat per a curses, en tant que les caigudes són més freqüents que en un circuït a peu de carrer com és l’Avinguda de Barcelona (p.ex.) Hem de prioritzar la seguretat o la comoditat? El Tour, emblema de França i que tant d’orgull ha produït el seu pas per Catalunya, es fa en estadis o en llocs oberts? Hem de promocionar l’esport o erradicar-lo?

Amb tot això el que vull aportar a la reflexió és que l’esport és plural. Que Terrassa hagi estat diverses vegades la ciutat Olímpica amb més participants no és mèrit del futbol i que els Jocs Escolars mereixen una inversió molt superior a la feta en futbol. Que els esports “alternatius” treballen tant o més dur que l’esport de masses per treure esportistes de futur. Però les condicions i els ajuts molts cops són poc generosos.

Si volem un futur de renom esportiu per a Catalunya, si volem SELECCIONS ESPORTIVES CATALANES, si volem que els nostres fills tinguin oportunitats de futur cal potenciar i MOLT l’esport de base. Cal potenciar i MOLT els esports alternatius. Cal consolidar els clubs que treballen (molts cops “per amor a l’art”) en la FORMACIO ESPORTIVA DE QUALITAT. Cal dotar els Clubs d’infraestructures esportives adequades i d’Infraestructura d’entitat adequada.

Quina tristor em produeix veure infinitat de locals comercials tancats quan moltes entitats, no ja esportives, juvenils, culturals, veïnals, necessiten una seu social digna.

Quina tristor que entitats bancàries i d’estalvi netegin la cara dels seus balanços i abanderin els seus grans comptes de resultats i siguin incapaços d’aportar un ínfim percentatge a la promoció de l’esport de base.

En fi, podria extendre’m molt més , però crec que l’esperit de la reflexió ja hi queda palès.

Gràcies per la estona que em pogueu dedicar,

LA CONSTITUCIO DE CATALUNYA

La sentència del Tribunal Constitucional que resol el recurs del PP a l'Estatut de Catalunya, amb independència del seu contingut, dels arguments i interpretacions jurídiques que genera, i dels efectes jurídics que comporta, obre la porta a un nou status polític.
Es evident que la Sobirania d'un poble, expresada en forma lliure i democràtica, és una expressió política. Tant és així que queda fora de l'abast del poder judicial, en quant al contingut polític. Gràcies a la Democràcia i la divisió de poders de Rousseau, als valors polítics defensats internacionalment, la llibertat, la sobirania, gràcies a la concepció moderna de la configuració dels Estats, gràcies a l'assumpció i conjunció de tots aquests principis la Política esdevé l'expressió de la Sobirania dels pobles.
La Sentència del Constitucional espanyol modifica la Sobirania de Catalunya, la seva expressió política, en el moment en que fa un judici de valor contrari a l'expressat per tot el Poble català. (Entenem aquí que l'expressió de la majoria és la de tot el Poble, no equiparem a la unanimitat tot i que el resultat final és el mateix.)
Per tant, la conseqüència política de tot plegat, és que Catalunya esdevé una realitat política que no hi cap a l'estructura política espanyola. Si la voluntat del Poble català no és adequada a la Constitució i necessita ser modificada per formar part de la legalitat espanyola, l'únic subjecte legitimat per decidir si accepta les modificacions és el propi Poble català. En cas de no acceptar-ho, el Poble català esdevé un Poble exclòs de la Constitució Espanyola de 1978. Exclòs perque la seva voluntat no s'encabeix en l'Ordinament Jurídic i Polític Espanyol. Exclòs perque el propi Estat Espanyol així ho determina amb l'expressió del seu Tribunal Constitucional.
La inconstitucionalitat de determinats aspectes, interpretacions, conceptes de l'Estatut d'Autonomia és la Inconstitucionalitat del Poble català. Per tant, JO NO SOC CONSTITUCIONALMENT APTE PER L'ESTAT ESPANYOL.
L'exclusió constitucional de la meva voluntat és l'exclusió política de la meva persona. D'aquesta manera m'estic convertint en un APATRIDA. L'agresió d'un estat vers la persona i la seva exclusió política individualment considerada dóna lloc a la figura del refugiat. Ara bé, l'exclusió col.lectiva, el que fa és legitimar el col.lectiu exclòs a reivindicarse políticament, a CONSTITUIR-SE com a ESTAT, sempre que l'expressió política d'aquest poble vingui acompanyada d'un procés de creació d'un Estat. Per tant, el primer que ha de fer la classe política d'aquest poble és redactar una Constitució per mediació d'una ponència constitucional i, presentar-la davant el conjunt dels seus ciutadans per a ser refrendada popularment.
El que evidencia tot plegat és que el Poble català ha d'expressar la seva sobirania fòra de l'Estat Espanyol, en tant que dins ja no hi cap. Espanya, per mediació dels seus òrgans, i de la seva estructura política plasmada a la Constitució de 1978, refusa la voluntat política de Catalunya i l'exclou de l'àmbit Constitucional.
Si la Constitució Espanyola de 1978 no recull la Sobirania de Catalunya tal i com el poble l'ha manifestat i aprovat, llavors la Sobirania de Catalunya esdevé inconstitucional i per això necessita crear una Constitució pròpia que la configuri en un Estat lliure i democràtic.
La imposició de com ha de ser interpretada i definida la sobirania de Catalunya, en base al pronunciament del Tribunal Constitucional només és vàlida si la voluntad lliure i democràtica de Catalunya és la de seguir pertanyent a l'Estat Espanyol. Pertinença que, en tot cas ha de ser manifestada en referèndum pel poble català, ja que la seva voluntat inicial ja és coneguda i definida.
En cas contrari, Catalunya té la porta oberta políticament per a Constituïr-se en Estat independent, ja que actualment no està sotmesa a cap Ordinament Jurídic Estatal en veure's exclosa pel propi Estat Espanyol.
Emplaço, doncs, a la classe política d'aquest País que nomeni una Ponència Constitucional per redactar una Constitució Catalana i posi els mecanismes polítics necessaris per que sigui refrendada pel poble sobiranament. Iniciant així la creació d'un Estat català de Ple Dret.

La Selecció, el Mundial i el Tribunal Constitucional.

Avuí tothom en fa esment. La roja és la glòria nacional. Ja no hi ha crisis, ni vagues, ni acomiadaments, només existeix el diumenge a les 20,30 hores i Holanda. La reacció visceral és la de fer enquestes punyents: "vols que la selecció espanyola guanyi el mundial" i similars. La resposta obtinguda és la pretesa, el NO, és clar. Ens passem la vida plantejant conflictes. Titulars periodístics. Protagonismes estúpids. Tant imbècil és la sentència del Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut com la Manifestació en contra d'aquest pronunciament. Sincerament el que cal és obviar la sentència, ignorar-la, i plantejar d'un cop què ha de ser Catalunya. O reformem l'Estat plurinacional, la Constitució i la política o Catalunya no formarà part d'Espanya en un futur no molt llunyà.
Es curiós que aquells que es passen el dia enverinant la població espanyola amb el català ara el facin servir de titular periodístic. Visca Espanya.
Es curiós que el futbol aconsegueix allò que la política evita constantment, l'acceptació d'un fet diferencial, l'enteniment d'una filosofia, la unió de pobles. El madridisme ferotge de Franco i el PP, de l'esperit de Juanito, la garra, el coraje i el orgullo (per cert que d'orgull en tenen tots els pobles, p.ex. els vikings) el centralisme i l'ancha es castilla, per tant, han d'acceptar, lloar i ennaltir la forma de fer futbol del màxim símbol catalanista que tenim, el Barça, substituir els icons arcaics de michels, butragueños i raúls per Xavis, Piques i Puyols i acceptar que sense Catalunya el vaixell se'ls enfonsaria.
Per tant, a la pregunta capciosa de si vull que la selecció espanyola guanyi el Mundial cal respondre amb la mateixa capciositat. Si, que el guanyi, si l'ha de guanyar algún cop que ho faci ara, ara que té el màxim catalanisme en la forma de jugar i entendre el futbol, en els jugadors que la representen, ara que el triomf permet un reconeixement que mereixem de fa molt temps, ara que podem exigir el protagonisme en el triomf, si aquest arriba. Si, senyors, que la Selecció guanyi el Mundial i que les falàcies que cauen sobre els catalans es tornin en elogis, que vitoregin els herois amb Visques i que en la celebració a Madrid hagin d'aplaudir a rabiar als catalans. A en Puyol, si, aquell que marcava un gol al Bernabeu i petonejava la Senyera de capità. Ara que l'aplaudeixin i el clamin. Si guanya la Selecció ho farà gràcies al futbol català més representatiu, el més odiat per l'Espanya profunda.
I per si algú té dubtes, els catalans mai han donat l'esquena a Espanya, i com a mostra un botó. Aquí teniu el Mundial, la il.lusió de guanyar-lo almenys. I d'aquesta lliçó feu-ne publicitat, que n'aprengui el Tribunal Constitucional, el PP i Zapatero. Que Espanya aprengui a respectar les nacionalitats que li donen allò que per ella mateixa mai tindria. Riquesa, cultura, respecte.
Que es respecti el catalanisme, la societat catalana, la seva riquesa i cultura o, en cas contrari, que s'accepti que davant la falta de respecte i si se't dona la esquena, el catalanisme obrirà noves vies pel seu reconeixement internacional.
La Manifestació és un acte populista, el que aquest país necessita són actes polítics definitius.
O aprofitem ara per reivindicar-nos en l'estat espanyol, o bon vent i barca nova.