Del 20N i més enllà

Les primeres impressions de les eleccions deixen alguns comentaris a fer.

1.- PP majoria absoluta. Era predecible tots els peperos votaven, els socialistes anaven a buscar bolets o altres activitats vàries a fer. Vaja una mica seguint l'exemple de la Chacón amb el mai emès cara a cara de 8TV. Els socialistes el 20N tancaven per decepció.

2.- Bipartidisme, però menys. No sé si l'abstenció o el relleu generacional hi han influït d'igual manera, però segur que ambdós factors hi han contribuït.

3.- Amaiur vs. CiU. Mentre les Espanyes es tenyeixen de blau, País Basc i Catalunya continuen acreditan que la seva pertinença a aquest Estat és una pantomima democràtica. Referèndums i Autodeterminació ja!!!
A més, al País Basc l'esquerra abertzale demostra que ha superat amb èxit, ETAs, lleis electorals, processos de pau i lehendakaris de palla. El convenciment nacional d'aquest país és irremediablement definitiu. Per contra a Catalunya, enlloc d'emmirallar-nos amb l'exemple basc, juguem a ser més independentistes de pacotilla que altra cosa, i individualitzem propostes que d'anar formulades col.lectivament, ai quin mal farien... Es veritat que CIU es salva de retallades i indignacions, però la força d'Amaiur és més temuda tot i tenir la meitat d'escons que CIU. Catalunya ha de fer-se un plantejament definitiu. O som un gra dins Espanya (CIU) o no som Espanya. En aquest segon cas, si us plau, ORGANITZEM-NOS JA!!!! Per cert, la força més votada al País Basc és el PNB, però dit en una crònica on el titular és Amaiur.

4.- Gran quantitat de vots nuls pel Senat. El que a hores d'ara és inqüestionable és la nul.litat del Senat en si. Si Espanya vol mantenir el Senat, que el mantingui. Jo no.

5.- Duran ja recula, De Cospedal avisa i Rajoy diu que de parlar amb Amaiur res de res. Aquesta es la Democràcia Espanyola!!! Jo vull fotre el camp URGENTMENT!!!! I els votants de CiU que s'ho facin mirar d'una vegada!!!

6.- Compromís. Està reaccionant València??? Ja era hora! Esperem que sigui efecte de relleu generacional, això voldrà dir que Compromís té futur.

7.- En clau catalana, la dreta vota, l'esquerra passa en bona part, el nacionalisme català supera l'espanyol i sabent que uns quants (SI) es quedaven a casa. El que està clar és que per exigir al nacionalisme de dretes una compromís nacional, el nacionalisme d'esquerres ha d'estar PERFECTAMENT ORGANITZAT, i això a dia d'avuí no passa. Es més fàcil que el PNB reaccioni a Amaiur que CiU ho faci a ERC_etc.

8.- En fi, 21N, 22N... i quatre anys més. La única salvetat a aquesta afirmació passa per la pròpia afirmació com a Nació. No hi ha res més a fer.

TECNOCRACIA LA DICTADURA DEL CAPITAL

La crisis econòmica és el paraigües que aixopluga fets més transcendents. La Democràcia està rebent atacs continuats en els darrers temps, la classe política està ferida, greument ferida, i el capital aprofita qualssevol signes de debilitat per a enfortir el seu poder. Papademos, Monti, i qui serà el següent? Tecnòcrates que arriben a dominar l'Estat gràcies a les pressions del capital. El poble ja no és sobirà, almenys no en la presa de decisions. Grècia i Itàlia assaboreixen la nova expressió de les dictadures. Sutilment vestida però forçosament imposada, la Tecnocràcia apareix en els sistemes polítics com la vacuna anticrisis.

Capital i mass media, perillosa combinació que droga la percepció de la societat. Curiós que mentre la Tecnocràcia apareix, ens bombardegin amb primes de risc, bons estatals, interessos elevats, fallides d'Estat. Verí abocat sobre la ferida de la societat, la crisis.

I què? Si peta l'Estat, pitjor ja no pot estar la classe treballadora. Qui hi perd? El capital, els tecnòcrates. Per això ara s'inicia una acurada estratègia de control d'Estats. Reestabliment d'entitats bancàries que gestionin el càpital. Els bancs no poden morir. Les caixes sí. Fòra els serveis socials que presten aquestes entitats. Bancarització.

La Democràcia està ferida de mort. Curiós que quan el món àrab desperta i vol cimentar de Democràcia la seva societat, el Capital reaccioni amb la Tecnocràcia.

Sortosament ens queda Internet. Massa gran per dominar i controlar. I les xarxes socials, ara com ara, lliures de contaminació. Gràcies a Twitter el món àrab reaccionava en cadena. Preguem que gràcies a Internet, la Tecnocràcia no acabi amb la Democràcia. Depèn de tu, de mi, de nosaltres. Que no ens callin. Que sàpiguen que la nostra defensa és més forta que la seva moneda. Per sort o desgràcia nostra a Catalunya tenim força experiència a la submissió. Per desgràcia seva, seguim vius, i amb moltes ganes de cridar.

De sous i diputats

Diu un bon amic, ben documentat, això: http://lonegredeterrassa.blogspot.com/2011/11/el-patrimoni-dels-diputats.html
Coincidim plenament amb la percepció econòmica de la qüestió. Permet-me, però, introduïr una variable que a ben segur compartirem. El sou dels diputats és un sou que no permet riqueses, qui s'enriqueix com a polític és per causa de conductes il.lícites, normalment, ja que del sou no se'n pot treure un patrimoni opulent. Per tant i partint de la honestedat de la gran majoria de polítics, i que els corruptes són una gran minoria, passo a introduïr la variable.
La proporcionalitat.
Entenc que un dels motius, Negre, que et duu a fer la teva bona reflexió és la constant crítica que rep la classe política. I la mania que té la gent de qüestionar-ne el sou. Fins aquí anem plegats, però crec que et falta aprofundir la reflexió, ja que estarem d'acord que en determinats supòsits la dedicació d'un polític no justifica el sou rebut.
Per tant, i abans d'entrar en alguns exemples, quedi clar que qui qüestiona el sou dels polítics, sense més, perque sí, o el que és el mateix sense cap fonament queda totalment desacreditat.
Reprenent el fil, la proporcionalitat dels sous en política és un fet que caldria aprovar per llei, per evitar abusos i conductes políticament inacceptables. És inacceptable que en una votació en un Ple Parlamentari hi falti més de la meitat de Diputats o Senadors. Es inacceptable que hi hagi Comissions Parlamentàries on hi hagi Diputats que penquen i Diputats penques que no penquen i que ni apareixin per la Comissió de Treball. Es inacceptable que Diputats i senadors rebin complements salarials de forma directe (dietes o complements de transport o similars) i mentre haurien de ser exercint el seu càrrec públic estiguin oferint conferències o ponències en Institucions Privades. En aquest cas a més d'inacceptable és deplorable.
Possiblement, tenim exemples contraris, i podriem trobar alcaldes de municipis que tenen una implicació política que el seu sou no arriba a remunerar. Efectívament.
Però una baixa remuneració d'un Alcalde o d'un President del Govern que lideri amb efectivitat un projecte polític es compensa amb la seva reelecció. Si vals, continues. En canvi, un sou que remuneri un Diputat perennement absent del seu càrrec polític, ni que sigui absent temporalment de forma injustificada, no només és una injustícia sino que és de difícil coneixement públic i, possiblement, pugui arribar a repetir com a Diputat. Es aquí on la Proporcionalitat amb el si vals, continues, s'ha de fer pales. Si no vens, marxa, abandona l'escó o si cal, implementem mesures per fer-lo fóra.
Reivindiquem un sou just pels polítics, però sobretot un de proporcionat.
I pel que fa a la "diana" de les reivindicacions, ja fa temps que estic convençut que el càncer de la nostra societat són els bancs. Engany financer, beneficis maquillats, evasió de capitals... I a sobre tenen la potestat d'hipotecar les famílies amb préstecs inflats amb total intencionalitat i, el que és pitjor, amb la reclamació de quotes i la negació de la dació en pagament de PASSIUS immobiliaris que caldria es mengessin amb patates... fins a la total fallida. Tal i com han fet amb el nostre petit empresariat.
Salut, Negre.

DIA MUNDIAL DE LA DIABETIS

Avuí ha estat el dia mundial de la diabetis. El motiu és el de difondre i informar d'aquesta infermetat que va en augment. Tanmateix, però, les causes per les que apareix de sobte a la vida d'una persona, especialment els nens, són desconegudes. Un dia qualssevol el teu cos diu que deixa de produïr insulina, i passes a engrossar la llista de clients de les farmacèutiques, autèntiques beneficiàries d'un tractament permanent i vitalici. Per tant, mentre uns quants afectats ens dediquem a assimilar la infermetat i en una data com la d'avuí en fem difusió, les farmacèutiques fan recompte de la rendibilitat de la hormona de la insulina a qui dediquen les més profundes oracions, tot sabent que és l'Estat o els propis malalts allà on la salut no sigui pública qui paguen el major dels tributs possibles. Ni l'IVA, l' impost de patrimoni, el de les grans fortunes, IRPF, societats o successions, etc... aconsegueixen el calaix que una sóla hormona, la insulina, els proporciona a les farmacèutiques. Possiblement els produeix major trempera que la mateixa viagra, i com més joves siguin els diabètics, major la durada a la insulinodependència.

A dia d'avuí estic convençut que es coneix la solució definitiva per a aquesta malaltia, que és possible i a ben segur molt econòmica, però no podem tocar la que possiblement sigui la medicina més rentable del mon. Acompleix els requisits que qualssevol empresa desitjaria: és un producte necessari, imprescindible, que dura el que dura la vida de la persona, per tant com més visqui millor, no té competència ara com ara, i la tipologia de l'usuari és universal, nens, avis, joves, homes, dones. Es, sense dubte, l'or farmacèutic. Totes les millores van en sentit de la insulinodependència, bombes d'insulina, pàncreas artificial, i el que sorgeixi (aviat veurem al mercat aliments amb la dosis d'insulina proporcionada per a diabètics, etc...)

Avuí 14 de novembre és el dia mundial de la diabetis, i el cost de les dosis injectades només avuí permetria un any sencer d'investigació per a la recerca d'una cura definitiva, cura que repeteixo a ben segur ja existeix.

Avuí 14 de novembre és el dia de reivindicar una investigació i recerca justes i socials i el dia de clamar contra una investigació i recerca amb finalitats exclusivament econòmiques.

Avuí 14 de novembre, la dolçor de la diabetis posa de manifest l'amargor de la economia.

T'estimo, Marta.