LA CONSTITUCIO DE CATALUNYA

La sentència del Tribunal Constitucional que resol el recurs del PP a l'Estatut de Catalunya, amb independència del seu contingut, dels arguments i interpretacions jurídiques que genera, i dels efectes jurídics que comporta, obre la porta a un nou status polític.
Es evident que la Sobirania d'un poble, expresada en forma lliure i democràtica, és una expressió política. Tant és així que queda fora de l'abast del poder judicial, en quant al contingut polític. Gràcies a la Democràcia i la divisió de poders de Rousseau, als valors polítics defensats internacionalment, la llibertat, la sobirania, gràcies a la concepció moderna de la configuració dels Estats, gràcies a l'assumpció i conjunció de tots aquests principis la Política esdevé l'expressió de la Sobirania dels pobles.
La Sentència del Constitucional espanyol modifica la Sobirania de Catalunya, la seva expressió política, en el moment en que fa un judici de valor contrari a l'expressat per tot el Poble català. (Entenem aquí que l'expressió de la majoria és la de tot el Poble, no equiparem a la unanimitat tot i que el resultat final és el mateix.)
Per tant, la conseqüència política de tot plegat, és que Catalunya esdevé una realitat política que no hi cap a l'estructura política espanyola. Si la voluntat del Poble català no és adequada a la Constitució i necessita ser modificada per formar part de la legalitat espanyola, l'únic subjecte legitimat per decidir si accepta les modificacions és el propi Poble català. En cas de no acceptar-ho, el Poble català esdevé un Poble exclòs de la Constitució Espanyola de 1978. Exclòs perque la seva voluntat no s'encabeix en l'Ordinament Jurídic i Polític Espanyol. Exclòs perque el propi Estat Espanyol així ho determina amb l'expressió del seu Tribunal Constitucional.
La inconstitucionalitat de determinats aspectes, interpretacions, conceptes de l'Estatut d'Autonomia és la Inconstitucionalitat del Poble català. Per tant, JO NO SOC CONSTITUCIONALMENT APTE PER L'ESTAT ESPANYOL.
L'exclusió constitucional de la meva voluntat és l'exclusió política de la meva persona. D'aquesta manera m'estic convertint en un APATRIDA. L'agresió d'un estat vers la persona i la seva exclusió política individualment considerada dóna lloc a la figura del refugiat. Ara bé, l'exclusió col.lectiva, el que fa és legitimar el col.lectiu exclòs a reivindicarse políticament, a CONSTITUIR-SE com a ESTAT, sempre que l'expressió política d'aquest poble vingui acompanyada d'un procés de creació d'un Estat. Per tant, el primer que ha de fer la classe política d'aquest poble és redactar una Constitució per mediació d'una ponència constitucional i, presentar-la davant el conjunt dels seus ciutadans per a ser refrendada popularment.
El que evidencia tot plegat és que el Poble català ha d'expressar la seva sobirania fòra de l'Estat Espanyol, en tant que dins ja no hi cap. Espanya, per mediació dels seus òrgans, i de la seva estructura política plasmada a la Constitució de 1978, refusa la voluntat política de Catalunya i l'exclou de l'àmbit Constitucional.
Si la Constitució Espanyola de 1978 no recull la Sobirania de Catalunya tal i com el poble l'ha manifestat i aprovat, llavors la Sobirania de Catalunya esdevé inconstitucional i per això necessita crear una Constitució pròpia que la configuri en un Estat lliure i democràtic.
La imposició de com ha de ser interpretada i definida la sobirania de Catalunya, en base al pronunciament del Tribunal Constitucional només és vàlida si la voluntad lliure i democràtica de Catalunya és la de seguir pertanyent a l'Estat Espanyol. Pertinença que, en tot cas ha de ser manifestada en referèndum pel poble català, ja que la seva voluntat inicial ja és coneguda i definida.
En cas contrari, Catalunya té la porta oberta políticament per a Constituïr-se en Estat independent, ja que actualment no està sotmesa a cap Ordinament Jurídic Estatal en veure's exclosa pel propi Estat Espanyol.
Emplaço, doncs, a la classe política d'aquest País que nomeni una Ponència Constitucional per redactar una Constitució Catalana i posi els mecanismes polítics necessaris per que sigui refrendada pel poble sobiranament. Iniciant així la creació d'un Estat català de Ple Dret.

La Selecció, el Mundial i el Tribunal Constitucional.

Avuí tothom en fa esment. La roja és la glòria nacional. Ja no hi ha crisis, ni vagues, ni acomiadaments, només existeix el diumenge a les 20,30 hores i Holanda. La reacció visceral és la de fer enquestes punyents: "vols que la selecció espanyola guanyi el mundial" i similars. La resposta obtinguda és la pretesa, el NO, és clar. Ens passem la vida plantejant conflictes. Titulars periodístics. Protagonismes estúpids. Tant imbècil és la sentència del Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut com la Manifestació en contra d'aquest pronunciament. Sincerament el que cal és obviar la sentència, ignorar-la, i plantejar d'un cop què ha de ser Catalunya. O reformem l'Estat plurinacional, la Constitució i la política o Catalunya no formarà part d'Espanya en un futur no molt llunyà.
Es curiós que aquells que es passen el dia enverinant la població espanyola amb el català ara el facin servir de titular periodístic. Visca Espanya.
Es curiós que el futbol aconsegueix allò que la política evita constantment, l'acceptació d'un fet diferencial, l'enteniment d'una filosofia, la unió de pobles. El madridisme ferotge de Franco i el PP, de l'esperit de Juanito, la garra, el coraje i el orgullo (per cert que d'orgull en tenen tots els pobles, p.ex. els vikings) el centralisme i l'ancha es castilla, per tant, han d'acceptar, lloar i ennaltir la forma de fer futbol del màxim símbol catalanista que tenim, el Barça, substituir els icons arcaics de michels, butragueños i raúls per Xavis, Piques i Puyols i acceptar que sense Catalunya el vaixell se'ls enfonsaria.
Per tant, a la pregunta capciosa de si vull que la selecció espanyola guanyi el Mundial cal respondre amb la mateixa capciositat. Si, que el guanyi, si l'ha de guanyar algún cop que ho faci ara, ara que té el màxim catalanisme en la forma de jugar i entendre el futbol, en els jugadors que la representen, ara que el triomf permet un reconeixement que mereixem de fa molt temps, ara que podem exigir el protagonisme en el triomf, si aquest arriba. Si, senyors, que la Selecció guanyi el Mundial i que les falàcies que cauen sobre els catalans es tornin en elogis, que vitoregin els herois amb Visques i que en la celebració a Madrid hagin d'aplaudir a rabiar als catalans. A en Puyol, si, aquell que marcava un gol al Bernabeu i petonejava la Senyera de capità. Ara que l'aplaudeixin i el clamin. Si guanya la Selecció ho farà gràcies al futbol català més representatiu, el més odiat per l'Espanya profunda.
I per si algú té dubtes, els catalans mai han donat l'esquena a Espanya, i com a mostra un botó. Aquí teniu el Mundial, la il.lusió de guanyar-lo almenys. I d'aquesta lliçó feu-ne publicitat, que n'aprengui el Tribunal Constitucional, el PP i Zapatero. Que Espanya aprengui a respectar les nacionalitats que li donen allò que per ella mateixa mai tindria. Riquesa, cultura, respecte.
Que es respecti el catalanisme, la societat catalana, la seva riquesa i cultura o, en cas contrari, que s'accepti que davant la falta de respecte i si se't dona la esquena, el catalanisme obrirà noves vies pel seu reconeixement internacional.
La Manifestació és un acte populista, el que aquest país necessita són actes polítics definitius.
O aprofitem ara per reivindicar-nos en l'estat espanyol, o bon vent i barca nova.