Els polítics locals s'aficionen a la xarxa social Facebook

    VS

"Han vist com a través de les xarxes socials i de les noves tecnologies es pot accedir a uns col·lectius de ciutadans actius, informats, creadors d’opinió i amb ganes de generar debat per tal de millorar la ciutat on viuen. 

I els blogs?
Està clar que en els darrers mesos aquestes eines estan passant per davant dels blogs, que han passat de ser la pàgina principal d’un polític a ser un complement al perfil del Facebook."

La notícia recull sota el meu punt de vista un aspecte important a comentar que és la dualitat facebook/blog. Entenc que l'interès de la política per allò que mou a la ciutadania engegui iniciatives i el que inicialment eren els blogs ara ho és també el facebook. Però és realment el mateix? Podem acceptar que el facebook substitueix els blogs o que aquests últims ara són un mer complement al facebook?

Conceptualment el facebook és una eina d'intercomunicació que crea una xarxa social a través d'internet. Per la seva part el blog (bloc) és una pàgina personal on l'autor hi publica les seves inquietuts, p.ex. opinió, viatges, literatura, jocs, etc.

Particularment considero que són dues coses diferenciades que compleixen una funció diversa.

Per mi el facebook possibilita la comunicació quotidiana i permet interactuar un diàleg que pot obrir temes de conversa interessants.

Per la seva banda el blog expressa de forma unilateral el que l'autor vol manifestar i transmet al lector o espectador (si d'imatges parlessim), al receptor en definitiva, la seva particular apreciació d'allò que publica.

Al meu entendre el facebook no arracona al blog, en tot cas en permet la seva divulgació, però això ni implica que el blog sigui un accessori del facebook, ja que l'essència de l'autor del blog es manifesta en aquesta pàgina personal.

En el facebook l'autor del blog és un contertulià més, mentre que en el blog aquest contertulià esdevé autor.

No hi ha dubte que son dues eines virtuals molt útils, l'una per comunicar i l'altre per expressar.

En el seu moment vaig escriure al facebook:

"EL FACEBOOK APROXIMA TOT EL QUE HUMANAMENT ENS ALLUNYA."

Ara voldria afegir:  EL BLOG EXPRESSA ALLO QUE HUMANAMENT RETENIM.

i també:  EL BLOG ES L'ESSENCIA I EL FACEBOOK L'AUDIENCIA.

Entitats: crisis i subsistència

El Terrassa FC S.A.E ha de desaparèixer

"Tot i així l'estructura del Terrassa FC seguirà com fins ara i es mantindrà el Consell d'Administració."

"Per altra banda sembla que els socis i simpatitzants ja s'han movilitzat, salvem el terrassa!"

A primera vista sembla una sorpresa i una tragèdia, però si fem una anàlisis en profunditat podriem dir que es tracta de la crònica d'una mort anunciada. Diferents factors incideixen en aquest fet, però abans d'aprofundir-hi, dir que la desaparició d'una entitat que té una certa història i un mínim de massa social que la recolza sempre és un fet a lamentar. Des d'aquest punt de vista ens solidaritzem amb qui es plany per l'entitat i en demana la seva susbsistència. Ara bé, no a qualsevol preu.

Els factors que mencionàvem tenen una major o menor afectació, crec que podem compartir els més rellevants:

1r.- Terrassa és una ciutat extraodinàriament poliesportiva. L'Hoquei, el CNT -Natació- i la pràctica d'esports minoritaris com el korfball, el ciclisme o l'atletisme per citar-ne alguns afecten substancialment l'hegemonia del tot-poderós futbol.

2n.- A Terrassa, dins el futbol, pesa en excés la dualitat BARÇA-MADRID i això, agradi o no, és així.

3r.- El futbol és en essència un esport molt costós, per la massa salarial que belluga entre esportistes i empleats de club, pel manteniment i adequat funcionament de les instal.lacions, pels desplaçaments que cal realitzar i altres despeses menys destacades.

Si a tot plegat hi afegim que l'esport és en essència deficitari, que necessita de la implicació de la massa social, de patrocinadors si pot ser fiables, i de la aportació de les Administracions en forma de subvencions, i a més hi afegim una història de l'entitat amb constants problemes financers, amb directives inestables -conseqüència de l'anterior- i amb resultats esportius poc engrescadors, malgrat la Copa Catalunya, socialment i essencialment poc engrescadors, la realitat esdevé una entitat amb no poques dificultats de tirar endavant i un present cru i difícil.

No obstant, deiem, la entitat mereix seguir per que hi ha una part de la ciutat que l'ha fet seva i en comparteix la seva existència, objectius i finalitat de ser. La desaparició de la SAE no ha de esdevenir en la desaparició del TERRASSA FC.

No obstant, deiem, no a qualsevol preu.

L'entitat ha de plantejar-se una realitat diferent i un present i futur immediats que cal reorganitzar. L'esport base, l'esport de formació NO POT SER UN NEGOCI, almenys no per una entitat o club esportiu. El futur de l'esport a Terrassa passa per potenciar l'esport base, en futbol i en qualsevol esport. La solidesa de les entitats trontolla per manca de recursos fiables en època de crisi i per possibles retallades en subvencions de les Administracions. Deixem que la massa social continua sent fidel a l'entitat, tot i que no sempre és així. Que cal prioritzar en la ciutat? Necessitem entitats autosuficients o depenents? En cas que siguin depenents qui ha de ser el beneficiari, un esportista semi professional o amateur ja fet o un esportista en formació que pot "treballar-se" i esdevenir un esportista reconegut?

Crec que podem compartir l'opinió que el futur de l'esport a TERRASSA passa per potenciar l'esport base, la formació de nivell, i els resultats arribaran i quan arribin a tots ens enorgulleix sentir que tal o qual són de TERRASSA i, de ben segur que si s'ha format amb bon criteri en tal o qual se'n sentirà (de Terrassenc) amb el conseqüent benefici que n'obtindrem, directe pel resultat esportivament assolit i indirecte pel ressò i el reconeixement que d'això se'n faci. I de les possibles inversions que vulguin venir en el futur les nostres entitats esportives en sortiran premiades i qui sap si amb el temps en farem alguna entitat que professionalment tingui nivell. Ara com ara, reitero, hem de potenciar l'esport base. Aquest és en realitat el nostre compromís amb la ciutat, esportivament parlant, és clar!!!

El Terrassa FC S.A.E ha de desaparèixer, que no desaparegui l'esport!!!!!!!!!

El Tribunal Superior de Justícia del País Basc arxiva el judici contra Ibarretxe

El president del PNB, Iñigo Urkullu, ha dit que el lehendakari n'ha sortit triomfant perquè "no hi ha causa de desobediència".

N'estic totalment d'acord. En tot cas hi ha hagut obediència, obediència a uns principis de Llibertat, Pau i desig de la societat Basca que s'acabi la violència. Podriem dir que també hi ha hagut correspondència al que s'anomena "treva", és a dir, en tota guerra sigui declarada obertament -Israel vs. Hamàs actualment, IRAQ (recordeu?)- o no -terrorisme que pot ser d'Estat o en contra del mateix, Turquia al Kurdistan o ETA a Espanya, p.ex.- deia en tota guerra actual o històrica hi ha marge per la negociació i el diàleg, especialment en les "treves", o ja no recorda ningú la famosa BANDERA BLANCA?

No es tracta de qui té o no la raó, però negar el diàleg a un lehendakari o a qualsevol govern és negar l'exercici de la democràcia.

Patxi López, ha comentat que el diàleg és matèria política i no pas judicial. López ha dit que "judicialitzar la política no és una solució sino un problema".

Depèn de la causa. Judicialitzar l'exercici de la democràcia pot esdevenir un problema, judicialitzar l'abús de poder en l'exercici de la democràcia pot ser un acte de justícia. El diàleg mai és un abús. Envair un estat aliè amb la teva pròpia població en contra és un abús i un crim. Oi Aznar?

I QUE?

Catalans orgullosos de ser espanyols
"Hay una nueva generación ganadora. Mi patria es España, mi barrio, mi colegio, mi infancia"

Aquesta és la gran notícia??? Com si fos un fet vital per l'existència de la humanitat. L'orgull, ja se sap, és espanyol. Per tant un català orgullós esdevindrà espanyol freqüentment. No obstant, hi ha catalans que se senten orgullosos de ser francesos, i no se'n remarca la seva "orgullositat". Per que per manifestar aquesta afirmació de capçalera no cal oblidar que:

Català és aquell qui se sent identificat amb una cultura, un folklore, un ideari de costums i valors, una llengua i una tradició determinades. Per exercir una identitat cal que la sentis, la facis teva, la visquis i la manifestis.
O potser algú em pot discutir que ser espanyol no és manifestar una identitat??? O potser hi ha espanyols que no senten aquesta identitat??? Els espanyols nacionalitzats avuí dia no se senten espanyols??? Si és així possiblement podem afirmar també que hi ha catalans que ostenten una identitat sense sentirla pròpia.
Això vol dir que la qualificació jurídica d'una identitat i la percepció que de la mateixa té la persona poden ser perfectament diferents i que la manifestació de la identitat topa amb el concepte jurídic de la nacionalitat.
I aquí és on radica la gran notícia de capçalera, que hi ha catalans que manifesten una nacionalitat espanyola amb orgull. Molt bé, i que??? La pública manifestació de la nacionalitat espanyola NO SOTMET ni IMPEDEIX que el català decideixi el lliure exercici de la seva identitat, estigui o no jurídicament reconeguda. Enhorabona pels catalans que es senten espanyols o francesos o xinesos o magribins, però que ningú dubti que hi ha catalans que es senten exclusivament catalans i PROU.
De fet la noticía de capçalera perfectament podria haver-se rotulat així:
"Espanyols orgullosos de ser catalans". Però aquest no entra en el conflicte de la NACIONALITAT, és a dir, en la NEGACIO DE LA MATEIXA. Amb el ròtul de capçalera es pretén informar que determinades persones inclouen el seu sentiment identitari en una NACIONALITAT concreta, Catalunya dins Espanya. De l'altra manera equiparem els espanyols amb els de qualsevol nacionalitat que acepten l'existència d'una identitat diferent a la seva sense renunciar a la seva identitat jurídica. I aquesta última afirmació és possiblement la real.
Negar la nacionalitat del català és impedir l'exercici d'un dret jurídicament, però no ho impedeix socialment.