Com a President d’una entitat que promou l’esport en edat infantil voldria transmetre algunes consideracions.

A tots ens honora gaudir i premiar esportistes d’èlit com en Xavi Hernàndez, a qui des d’aquí respecto i admiro com el que més. No obstant, en Xavi és una persona que a hores d’ara té la vida resolta en un club modèlic. Amb això el que vull manifestar és que les entitats esportives que es dediquen a l’esport de base i que promouen futurs Xavis necessiten l’impuls i el recolzament avuí i ara mateix per a que en un futur seguim gaudint i admirant Xavis.

A Terrassa tenim la fortuna de ser una ciutat polivalent a nivell esportiu, però es segueix premiant el futbol per sobre de tot. Per que mantenir entitats esportives ruinoses quan amb el seu pressupost es podrien formar milers de nois i noies en la cultura de l’esport?

La Generalitat, ha establert a través del Consell Català de l’Esport els Premis que otorguen a les entitats segons la seva aportació i treball, modificant l’anterior sistema de subvencions. Aquesta ha estat sens dubte una gran aportació.

El següent pas sense dubte ha de ser la millora de les infraestructures esportives. I és clar, la mesura comença amb el futbol i l’arranjament de gespa artificial.

Potser caldria recordar que de cada deu mil nois que fan futbol a Terrassa, només un arriba a esdevenir un esportista d’èlit. Es aquesta una bona inversió en termes d’èxit esportiu? I si la política d’inversions és la de fomentar els valors coneguts de l’esport, de sacrifici, treball, superació, vida sana... només es donen en futbol? Es el futbol l’esport amb més participants per mèrits propis o per que se’n fomenta la seva pràctica per sobre de la resta? No es mereixen els Jocs Escolars pabellons amb calefacció i vestidors per a tots els seus participants? No es mereix el ciclisme unes instalacions per a la seva pràctica de forma segura i sense risc per als nens?

A Terrassa els serveis de guàrdia urbana són reacis a fer curses de promoció de ciclisme infantil a peu de carrer i demanen es facin a la pista de ciclisme. La pista és un lloc força idoni per entrenar i promocionar el ciclisme però és un pèl arriscat per a curses, en tant que les caigudes són més freqüents que en un circuït a peu de carrer com és l’Avinguda de Barcelona (p.ex.) Hem de prioritzar la seguretat o la comoditat? El Tour, emblema de França i que tant d’orgull ha produït el seu pas per Catalunya, es fa en estadis o en llocs oberts? Hem de promocionar l’esport o erradicar-lo?

Amb tot això el que vull aportar a la reflexió és que l’esport és plural. Que Terrassa hagi estat diverses vegades la ciutat Olímpica amb més participants no és mèrit del futbol i que els Jocs Escolars mereixen una inversió molt superior a la feta en futbol. Que els esports “alternatius” treballen tant o més dur que l’esport de masses per treure esportistes de futur. Però les condicions i els ajuts molts cops són poc generosos.

Si volem un futur de renom esportiu per a Catalunya, si volem SELECCIONS ESPORTIVES CATALANES, si volem que els nostres fills tinguin oportunitats de futur cal potenciar i MOLT l’esport de base. Cal potenciar i MOLT els esports alternatius. Cal consolidar els clubs que treballen (molts cops “per amor a l’art”) en la FORMACIO ESPORTIVA DE QUALITAT. Cal dotar els Clubs d’infraestructures esportives adequades i d’Infraestructura d’entitat adequada.

Quina tristor em produeix veure infinitat de locals comercials tancats quan moltes entitats, no ja esportives, juvenils, culturals, veïnals, necessiten una seu social digna.

Quina tristor que entitats bancàries i d’estalvi netegin la cara dels seus balanços i abanderin els seus grans comptes de resultats i siguin incapaços d’aportar un ínfim percentatge a la promoció de l’esport de base.

En fi, podria extendre’m molt més , però crec que l’esperit de la reflexió ja hi queda palès.

Gràcies per la estona que em pogueu dedicar,