Atenció a l'esport escolar!

Terrassa esdevé enguany ciutat del bàsquet català. Es per això que cal demanar i exigir una especial atenció a qualsevol esdeveniment relacionat amb aquest esport. I quan parlem d'esport hem d'englobar també l'esport escolar... Esport escolar, quina afirmació més maca. Bellesa, però que es perd quan a l'esport escolar se li volen imposar valors que li han de ser aliens i totalment prescindibles.
No es pot permetre a l'esport escolar un continuat reguitzell de queixes, actituts antiesportives, impugnacions de partits, males arts. En fi allò que s'entén que d'escolar no en té gaire.
I, després d'aguantar-ne unes quantes, ja és hora de dir PROU. Prou i si us plau que s'adoptin mesures a fi de corregir aquesta tendència que sembla va camí d'envaïr la cultura de la educació. I l'esport escolar és i ha de ser abans de res educació.
No es pot tolerar que en la primera divisió d'ALEVINS MIXTES de minibàsquet hi hagi un seguit de persones que només tinguin l'afany d'impugnar partits i resultats. Ja és trist que en l'esport escolar es vulgui educar els nois amb la cultura de la impugnació. Però el més trist de tot plegat és que aquesta actitut trobi l'aprovació de qui ha de resoldre els conflictes. Fins i tot, aquest estament ha hagut d'anular un partit per existir impugnació d'ambdós equips alhora!!!! Llastimós, tot plegat.
No es pot tolerar que les ordres emeses des de les banquetes siguin de l'estil "cal aturar-los com sigui" o que els nois utilitzin violència física per damunt de la esportivitat. Una cosa és agressivitat (que en l'esport escolar ja està de més, això no és l'ACB) i una altra molt diferent és el cop, l'empenta, l'agafada. Es que fins i tot he vist com agafaven nens per evitar jugades de contratac. Molt trist tot plegat.
Com trist és l'amiguise de determinats entrenadors amb àrbitres i frases de l'estil:

"ara ja podeu pitar-ho tot" 

quan el partit ja s'ha decantat al seu favor en tenir tres quarts a la butxaca.
I no diguem ja que s'admeti impugnar un partit per que un noi jugui uns minuts més del compte i en canvi es permeti que un noi jugui dos partits el mateix matí, amb el masculí primer i el mixte després. Amb l'alevosia que amb el mixte no ha jugat mai anteriorment i se'l convoca amb l'única finalitat de guanyar la lliga, ja que en aquest partit es decideix tot (primer contra segon, és clar).
Bé, escric aquesta nota de protesta tot esperant que algú en reculli la queixa i es prenguin les mesures adients.
Escola Andersen, Marià Galí i Rossella heu estat rivals esportius, però heu estat macarres de despatx i macarres de conducta. Aquest és l'esport escolar que professeu? Doncs que la vergonya us consumeixi
les ganes de triomf i de glòria esportiva. Potser en Mourinho us aculli de bon grat, però en l'esport professional, ja que en l'esport escolar heu demostrat pena i llàstima.
Rossella, que gaudeixis de la teva lliga de minibàsquet, i exposis el trofeu en un pedestal, que simbolitzi les males arts, la vergonya i el descrèdit amb que l'heu obtingut.
Felicitar finalment el campió, el campió moral i de joc net, el seu entrenador i tots i cadascún dels nois i noies de l'equip Agustí Bartra. La Lliga és vostra, per justícia i dignitat. El trofeu que se'l confitin.
I parlo amb propietat, soc President d'una Escola esportiva des de fa més de sis anys. Per fortuna, a la nostra Escola no seguim l'exemple de Rosella, Andersen o Marià Galí. El meu esport tampoc és el bàsquet, en ciclisme això no passa. Però aquesta és una altra història.
Terrassa esdevé aquest any ciutat del bàsquet català. Primerament cal que esdevingui ciutat que vetlla per la dignificació de l'esport escolar. Per que si els nois recullen aquests exemples venen maldades. Encara més.