La Selecció, el Mundial i el Tribunal Constitucional.

Avuí tothom en fa esment. La roja és la glòria nacional. Ja no hi ha crisis, ni vagues, ni acomiadaments, només existeix el diumenge a les 20,30 hores i Holanda. La reacció visceral és la de fer enquestes punyents: "vols que la selecció espanyola guanyi el mundial" i similars. La resposta obtinguda és la pretesa, el NO, és clar. Ens passem la vida plantejant conflictes. Titulars periodístics. Protagonismes estúpids. Tant imbècil és la sentència del Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut com la Manifestació en contra d'aquest pronunciament. Sincerament el que cal és obviar la sentència, ignorar-la, i plantejar d'un cop què ha de ser Catalunya. O reformem l'Estat plurinacional, la Constitució i la política o Catalunya no formarà part d'Espanya en un futur no molt llunyà.
Es curiós que aquells que es passen el dia enverinant la població espanyola amb el català ara el facin servir de titular periodístic. Visca Espanya.
Es curiós que el futbol aconsegueix allò que la política evita constantment, l'acceptació d'un fet diferencial, l'enteniment d'una filosofia, la unió de pobles. El madridisme ferotge de Franco i el PP, de l'esperit de Juanito, la garra, el coraje i el orgullo (per cert que d'orgull en tenen tots els pobles, p.ex. els vikings) el centralisme i l'ancha es castilla, per tant, han d'acceptar, lloar i ennaltir la forma de fer futbol del màxim símbol catalanista que tenim, el Barça, substituir els icons arcaics de michels, butragueños i raúls per Xavis, Piques i Puyols i acceptar que sense Catalunya el vaixell se'ls enfonsaria.
Per tant, a la pregunta capciosa de si vull que la selecció espanyola guanyi el Mundial cal respondre amb la mateixa capciositat. Si, que el guanyi, si l'ha de guanyar algún cop que ho faci ara, ara que té el màxim catalanisme en la forma de jugar i entendre el futbol, en els jugadors que la representen, ara que el triomf permet un reconeixement que mereixem de fa molt temps, ara que podem exigir el protagonisme en el triomf, si aquest arriba. Si, senyors, que la Selecció guanyi el Mundial i que les falàcies que cauen sobre els catalans es tornin en elogis, que vitoregin els herois amb Visques i que en la celebració a Madrid hagin d'aplaudir a rabiar als catalans. A en Puyol, si, aquell que marcava un gol al Bernabeu i petonejava la Senyera de capità. Ara que l'aplaudeixin i el clamin. Si guanya la Selecció ho farà gràcies al futbol català més representatiu, el més odiat per l'Espanya profunda.
I per si algú té dubtes, els catalans mai han donat l'esquena a Espanya, i com a mostra un botó. Aquí teniu el Mundial, la il.lusió de guanyar-lo almenys. I d'aquesta lliçó feu-ne publicitat, que n'aprengui el Tribunal Constitucional, el PP i Zapatero. Que Espanya aprengui a respectar les nacionalitats que li donen allò que per ella mateixa mai tindria. Riquesa, cultura, respecte.
Que es respecti el catalanisme, la societat catalana, la seva riquesa i cultura o, en cas contrari, que s'accepti que davant la falta de respecte i si se't dona la esquena, el catalanisme obrirà noves vies pel seu reconeixement internacional.
La Manifestació és un acte populista, el que aquest país necessita són actes polítics definitius.
O aprofitem ara per reivindicar-nos en l'estat espanyol, o bon vent i barca nova.